El terme municipal de Begues està situat al massís del Garraf. Queda inclòs, per tant, en la unitat geomorfològica de la Serralada Litoral. Amb una extensió de 50,42km2 i una altitud en la població de 399m sobre el nivell del mar, Begues és el municipi més extens i elevat de tota la comarca.

El municipi limita al nord amb els termes d'Olivella, Olesa de Bonesvalls, Vallirana i Torrelles de Llobregat; a l'est amb Sant Cliement de Llobregat i Gavà, i al sud i sud-oest amb Sitges.

La població s'emplaça dins una petita depressió de caràcter calcari entre els contraforts nord-occidentals del massís del Garraf constituïts per la Serra de la Guàrdia (511m) al sud-est i la serra de les Conques (532m) i el Montau (632m).

Aquesta zona de la Serralada Litoral es caracteritza per un bassament Paleozoic, (període de l'era geològica) format principalment per materials d'estructura laminar, que afloren a la carretera de Gavà a Begues, una sèrie Triàsica, (període de l'era mesozoica) d'estructura complexa, en la qual alternen els nivells calacaris amb gresos, conglomerats i argil·lites de tons vermells i una sèrie massiva de calacàries i dolomies, molt carstificades, que formen el massís del Garraf.

Hidrologia superficial
La hidrologia de Begues ve definida per la conca de la riera de Begues, excepte en el seu extrem est, que amb vessant d'aquesta orientació pertany a les conques de les rieres de Torrelletes i a la riera de Salom. Aquests vessants són de caràcter silícic i d'ús forestal.

La riera de Begues té una clara orientació est-oest i forma una àmplia vall anomenada Polje de Begues, limitada al nord pel Montau, el Pla de Sots, el coll de la Creu d'Ardenya i el Sotarro; i pel sud, pel Turó de l'Espinadar, Puig del Coscó, Puig Rovirós, Serrat Blanc de la Guardia i Puig de les Agulles.

Clima
Si bé per la latitud i la seva proximitat al mar el clima de Begues podria considerar-se típicament mediterrani, amb estius càlids i secs, temperatures suaus i pluges concentrades a la primavera i tardor, la considerable altitud en què es troba i el fet d'estar situat a un altiplà envoltat de muntanyes li confereixen uns trets diferencials de la resta de municipis del Baix Llobregat.

Així, mentre l'augment de l'altitud comporta una disminució de les temperatures (0,65ºC de mitjana per cada 100 metres) i un augment de la precipitació, les muntanyes que l'envolten actuen de barrera a la influència termoreguladora del mar Mediterrani (a uns 7 km de distància).

Atenent a aquestes singularitats, el clima de Begues es classifica com a clima mediterrani subhumit amb influència marítima, caracteritzat per unes temperatures més extremes pel que fa a les mínimes (refredament nocturn important), i més acusat a l'hivern.

Pel que fa als vents, Begues, arrecerat per l'orografia, és en general un territori poc ventós. Tot i així, esporàdicament fortes ventades associades a línies de tempestes visiten la plana i causen estralls concentrats en petites àrees.

La Fauna
A Begues, trobem cinc tipus generals d'hàbitats: l'ambient forestal, els ambients oberts o d'explotació agrícola, l'ambient de ribera, els ambients cavernícoles i el medi antropògen.

En relació a la fauna, diversos fonts indiquen que el massís del Garraf presenta el problament ornitològic propi dels ambients rocallosos (merla blava, merla roquera, còlit ros, còlit negre...), espècies d'aus rapinyaires que niuen als penya-segats (com al gran duc, l'àliga cuabarrada o el falcó pelegrí) i espècies adaptades a les condicions ambientals, com la serp verda i la colobra de ferradura.

Cal destacar que les coves i avencs alberguen diverses espècies de ratspenats i invertebrats. Dins dels invertebrats s'ha de fer una menció específica als cavernícoles amb al presència de pseudo-escorpins (aràcnids) i isòpodes (crustacis) que representen espècies endèmiques del Garraf.

Com a mamífers salvatges de certa grandària es poden destacar la guineu, el teixó, la geneta i el porc senglar; els dos primers tenen una gran capacitat d'aprofitar els ambients humans. És preocupant la important presència de gats i gossos asilvestrats. Dins dels micromamífers es poden destacar les musaranyes i la rata cellarda.

Entre les nombroses espècies d'aus observades podríem significar la xixella, el falcillot pàl·lid, la cogullada fosca, el roquerol, el trobat, la cotxa fumada, el còlit ros, el còlit negre, la merla roquera, la merla blava, el tallarol trencamates, el pardal roquer i l'oraneta cua-rogenca. Aquestes espècies són difícils de trobar fora de l'àmbit del Parc Natural.

Fins a l'actualitat s'han localitzat un total de 24 espècies d'amfibis i rèptils. Això representa prop del 55 per cent dels rèptils de Catalunya i aproximadament un 30 per cent de la peninsular. La major part de les espècies licalitzades són típicament mediterrànies i amb caràcter bastant termòfil, principalment pel que fa als rèptils. Cal destacar també algunes espècies d'amfibis com la salamandra i el gripauet, que utilitzen el sistema càrstic en diferents moments del seu cicle biològic.

La Flora
La vegetació natural de la zona és netament mediterrània, amb un predomini de la brolla arbrada de romaní i bruc d'hivern. Actualment el pi blanc (Pinus halepensis) és l'arbre dominant a les masses forestals, tot i que probablement serien molt menys freqüents als boscos d'alzinar que correspondrien a la vegetació potencial, i en el qual, només dominarien a les zones més abruptes i erosionades amb sòls esquelètics.

El pi blanc es caracteritza per la seva gran capacitat de dispersió, el seu creixement relativament ràpid i les seves escasses exigències pel que fa a la qualitat del sòl. Totes aquestes característiques fan que siguin molt eficaços en la colonització de les grans extensions agrícoles que han estat abandonades.

Com a fet destacable, també cal parlar de la presència del pi pinyoner (Pinus pinea) en els espais planers i dels sòls profunds. Es veuen associats a llindars de boscos de pi blancs i conreus. Acompanyant el pi pinyoner trobem també exemplars aïllats de roure, espècies pobladora habitual de rieres i torrents.