La feminització de la pobresa és més que un eslògan

La realitat de les vides de moltes de nosaltres està marcada pel significat d’aquestes paraules i les dades que comporten: el 59% de les nostres veïnes estan a l’atur i, d’aquestes, el 67% tenen més de 45 anys i el 65% són atura- des de llarga durada; el 33% cobren prestacions contributives i el 66%, no contributives.

A l'Àrea Metropolitana de Barcelona un 20,1% de les dones viu en risc de pobresa (amb menys de 6.417,3 € per persona/any) i un 24,3% en risc de pobresa extrema. I la bretxa salarial entre homes i dones és del 19,7%. És pobresa amb nom de dona perquè darrera d’aquestes dades trobem dones amb moltes dificultats per cobrir les necessitats bàsiques d'alimentació, llum, aigua, lloguer... I són, majoritàriament, dones grans amb pensions precàries i dones soles amb les seves criatures.

El sistema patriarcal en el qual vivim és responsable d'aquesta feminització de la pobresa, perquè ens assigna el rol de les cures: criança dels fills i atenció dels depenents. Ens porta a la interrupció de les nostres vides laborals durant períodes de temps en els quals no cotitzem o ho fem parcialment per conciliar vida familiar i laboral. Crea una dependència econòmica per sous i pensions més baixes i lliga moltes dones als seus maltractadors.

Davant d’aquesta realitat, no es pot dir que els pressupostos públics són neutres. Cal que el govern de l’Ajuntament de Begues faci una anàlisi de l’impacte de gènere de les partides pressupostàries i calen uns pres- supostos socials que abordin la situació, amb una partida concreta per a ajudes al lloguer i contra la pobresa energètica, per evitar l'expulsió de les dones de Begues.

Cal, en definitiva, transferir subsidis i prestacions de serveis sense contrapartida de les beneficiàries amb l’objectiu de millorar el nivell de vida de les dones.