Parc de Bombers

Parc de Bombers Voluntaris de la Generalitat de Catalunya a Begues. L'edifici que els acull disposa de dues plantes: 

Planta inferior on podem trobar les cotxeres, els vestuaris i el control del parc. El control és l’habitacle on es gestionen els serveis; des de la recepció de la trucada d’emergència fins al retorn del vehicle del sinistre, totes les comunicacions es realitzen des del control. Disposa d’emissores per a la comunicació amb els vehicles i el Control Central de la Metropolitana Sud, així com amb les dotacions forestals de la zona.

A la planta superior es troba en un mateix espai la cuina-menjador, una sala de formació, el dormitori i un despatx per a la gestió administrativa del parc.

Història

El Parc de Bombers Voluntaris de Begues es va constituir com a tal l’abril de 1987. La seva creació va ser fruit d’un procés que resumim amb la recopilació de la informació que pertany a la memòria col·lectiva dels beguetans que van viure aquells temps.

Antigament, a Begues, quan hi havia un foc forestal hom col·laborava per tal de fer front a aquests tipus de sinistre. Eren altres temps i molta gent vivia de la muntanya: llenyataires, carboners, pastors, forns de calç, etc. El bosc significava per ells un mitjà de vida i calia protegir-lo. La gent que intervenia en les tasques d’extinció es proveïen dels estris adequats, marcaven els camins i altres feines que els ajudessin a realitzar l’extinció. No hi havia els mitjans ni l’ organització territorial de què disposem avui en dia ja que els petits municipis no tenien, ni es podien permetre tenir un servei de bombers.

L’any 1926 un gran foc forestal va cremar una bona part de la massa forestal del massís del Garraf Durant les tasques d’extinció va ser mol evident que no estaven prou organitzats. Conscients d’aquestes mancances i fruit de reunions posteriors, l’any 1930 van néixer les Brigades del foc.

Els propietaris forestals organitzaven als seus treballadors formant brigades, assumien el seu comandament i els dotaven dels estris adients per apagar el foc. Aquestes tasques es feien a mà. Cada propietari defensava les seves propietats. Un so determinat de les campanes de l’església era el senyal d’avís de foc. En sentir-les, els treballadors deixaven el que estaven fent i el terratinent, comandant la seva brigada, es bolcava en l’extinció del foc. Si algú s’hi negava se’l castigava amb una penalització econòmica i si la mateixa persona era reincident perdia el seu lloc de treball.

L’any 1932 l’Ajuntament assumeix la responsabilitat de la direcció d’aquestes brigades. Llavors les formaven un col·lectiu de 78 persones en el qual també col·laborava la gent del poble. Les despeses es repartien entre Ajuntament i propietaris.

L’any 1960 es constitueix la Junta del Foc, que tenia com a funció primordial mantenir una petita infraestructura per tal de fer el manteniment de les eines, preparar als components humans de les brigades, amb 124 components, per a tasques concretes. El senyal d’alarma continuava sent el so de les campanes de l’església i el lloc on s’aplegaven era l’Ajuntament. Un cop reunits tothom s’organitzava a l’hora de distribuir la feina i tothom hi col·laborava fos de qui fos la propietat que cremava.

L’any 1964, la Brigada del Foc canvia de nom, a partir de llavors passen a anomenar-se Agrupación de Extinción de Incendios.

L’any 1975 l’Ajuntament compra un vehicle tot terreny amb una capacitat de 300 litres d’aigua i contracta els conductors. En aquell temps ja estaven en funcionament els Bombers de la Diputació de Barcelona que tenien les seves casernes a l’Hospitalet de Llobregat, Vilafranca del Penedès, Martorell, Vilanova i la Geltrú, etc. Aquest fet va provocar que la feina de les antigues Brigades del Foc, disminuís de manera sensible.

Passen els anys i en un context polític, social i econòmic totalment diferent, l’any 1980, la Generalitat de Catalunya assumeix les competències en matèria d’extinció i crea la Direcció General de Prevenció i Extinció d’Incendis i Salvaments de Catalunya (DGPEISC). Paral·lelament es crea el Cos de Bombers de la Generalitat, els Bombers de Diputació desapareixen com a tal i els seus efectius, mitjans i instal·lacions passen a dependre de la Generalitat; també Desapareix ICONA de Catalunya, en assumir també la Generalitat de Catalunya les competències en Medi Natural.

L’estiu de l’any 1982, concretament el 5 de juliol, un gran foc forestal afecta a les poblacions d’Olivella, Sant Climent de Llobregat, Olesa de Bonesvalls, Avinyonet del Penedès, Sitges, Gavà i Begues. Es cremen un total de 6.708 hectàrees, a Begues 2.643 hectàrees. Aquest foc significa un nou replantejament dels mitjans dels que es disposa per fer front als focs i es constitueix l’ADF (Associació de Defensa Forestal).

L’any 1986, la DGPEISC integra dins del cos de Bombers de la Generalitat tots els parcs de Bombers Voluntaris de Catalunya que fins a llavors depenien dels seus ajuntaments. L’Ajuntament de Begues, donada la bona predisposició de la Generalitat de Catalunya i del fet de disposar d’un grup de beguetans amb ganes de treballar, comença a realitzar totes les gestions adients per tal de crear un Parc de Bombers Voluntaris a Begues.

L’any 1987, el Parc de Bombers Voluntaris de Begues es constitueix oficialment com a tal. El primer vehicle de dotació és un Land Rover Santana, propietat de l’Ajuntament, sense dipòsit d’aigua. Quan hi havia un foc l’únic que podien fer era desplaçar el personal al lloc d l’extinció per tal de recolzar altres parcs. La Direcció General dota els bombers del material de protecció personal per tal que realitzin amb seguretat les tasques d’extinció.

L’any 1988, la Direcció General dota els bombers amb un vehicle tot terreny, Land Rover Santana, dotat d’un dipòsit d’aigua amb una capacitat de 1000 litres, amb el distintiu B-554.

L’any 1989, es construeix el nou edifici del parc, fins llavors els bombers estaven ubicats en un cobert que hi havia al costat de l’Ajuntament. El nou edifici va suposar un pas important pel desenvolupament dels Bombers de Begues.

L’any 1990, fruit de la col·laboració de l’Obra Social de la Caixa del Penedès i l’Ajuntament, es dota al parc de bombers, d’una ambulància. Es tractava d’una Seat Málaga adaptada, amb el distintiu S-667. Amb la incorporació d’aquest vehicle es va aconseguir millorar el servei d’atenció sanitari de la població.

Durant els anys següents es van anant substituint els vehicles i incorporant-ne d’altres millor dotats i preparats per fer front als serveis. L’any 1991, entre els Ajuntaments de Begues i Olesa de Bonesvalls es va adquirir un camió Pegaso tot terreny, amb el distintiu B-290, adaptat com a camió de bombers, amb una dipòsit de 3.000 litres de capacitat i amb armaris per tal de portar eines, mànegues i altres tipus de material tècnic. S’incorpora com a material de dotació un equip d’excarceració, anomenat equip Lukas, que consta d’un circuit hidràulic impulsat per un motor d’explosió i els seus accessoris; s’utilitza per a l’alliberament dels ferits en accident de trànsit quan queden atrapats dins dels seus vehicles en deformar-se els habitacles. L’ambulància i l’equip Lukas permetien als Bombers de Begues la intervenció integral en accidents de trànsit.

L’any 1992, s’incorpora un camió Pegaso Comet, amb distintiu S-106, es tracta d’un vehicle urbà amb una dipòsit de 3.500 litres, aquest vehicle va quedar com a primer vehicle de sortida en accidents de trànsit.

L’any 1995, l’Ajuntament de Begues va substituir l’ambulància Seat Málaga, per una altra amb una cabina assistencial, molt més gran, es tractava d’una Ford Trànsit, el distintiu va ser el mateix S-667.

L’any 1997, desapareix la DGPEISC i es crea la Direcció General d’Emergències i Seguretat Civil, per tot això la gestió integral de l’emergència a Catalunya, llevat de les emergències nuclears i bèl·liques que són competència del Govern Central, passa a ser competència de la Generalitat de Catalunya. Això va significar un canvi significatiu en l’estructura de bombers i un augment de les competències d’actuació, per fer front a tot això, a través de l’Escola de Bombers, es van elaborar uns plans de formació adients.